dilluns, 28 de maig del 2007
divendres, 25 de maig del 2007
QUI SE N'ANIRÀ?
Quan passejo i miro a la cara a la gent m'adono que pocs sabran que està passant quan la crisi arribi a nosaltres. Si ara ningú vol escoltar que quelcom dolent passarà, tampoc quan tinguem el problema damunt voldran escoltar-nos.
I és que la societat industrial i l'etern creixement han calat molt profundament a les ments de 3 o 4 generacions.
Quan li dic a la gent que tenim poca immigració i que no deixaran de venir mentre les desigualtats econòmiques i socials siguin tan grans... em miren rar. Quan els explico que perquè no vinguin i puguin ser feliços a casa seva, amb la seva família, al seu país, cal renunciar a molts dels actuals luxes i privilegis... em miren malament.
Tant de bo tinguin temps els immigrats de tornar a casa, perquè sinó, la creixent xenofòbia, crec que farà estralls en les grans ciutats i en els pobles petits.
Doncs bé, la majoria de la gent dubto que pugui assumir que la bacanal ha arribat a la seva fi.
Sortiu al carrer i mireu la cara de satisfacció social que té la gent. És impressionant com l'engranatge funciona a la perfecció.
On anirà la gent? Jo que estic (massa) conscienciat ara per ara no se on aniré. Bé, si tingués 120.000 euros si ho sabria, però avui no els tinc.
El meu barri està ple de població d'origen murcià que porten aquí dècades. Que pot fer aquesta gent tornar a Múrcia? No, per a res. Es poden anar a l'apartament de 40 metres quadrats de la platja? Tampoc. La gent no està preparada per al que se'ls ve al damunt.
Si arribats a la situació una família decideix marxar... Després d'omplir el cotxe amb tot el que puguin es quedaran tirats en la cuneta.
Després de tota la vida pagant una hipoteca jo no em crec que la gent abandoni casa seva. Una vida d'estalvis (que ja no existiran) abandonats a l'oficina de la Caixa. Deixar el treball fix i sense indemnització. Els estudis de la nena. Les vacances a Cancún del mes que ve.
L'única cosa que em crec que la gent deixi abandonat és a l'àvia a la residència. Sense pensar que la residència també deixarà abandonada a l'àvia.
La gran mortaldat en els primers moments del problema vindran de la gent dependent de medicaments, els malalts terminals endollats, la gent gran que viu sola... uff.
Ho deixo que m'escalfo.
divendres, 11 de maig del 2007
QUI PERDRÀ LA FEINA?
Segons l’EPA a Catalunya hi ha 3.461.100 treballadors en actiu. Qui perdrà la feina quan arribi el pic del petroli?
Sense combustible barat els avions deixaran de volar i els treballadors de les companyies aèries i aeroports es quedaran al carrer. Sense viatges de turisme les agencies de viatges tancaran. La Barcelona del turisme i plena d’hotels es quedarà sense treball. Els conductors d’autobusos no tindran que posar al dipòsit vuit de gasoil. Els milers de conductors que van a la feina en cotxe hauran d’anar caminant a la feina o la perdran. Els treballadors de les benzineres al carrer. Els mecànics i venedors de cotxes adéu-siau. Els milers de camioners que mouen mercaderies hauran d’aparcar les seves màquines. Els bars de carretera. Les prestatgeries dels supermercats es quedaran sense mercaderies per vendre, les caixeres i reposador cap a casa. Els centres de logística allunyats dels centres de producció tancats.
Les empreses sense l’energia produïda pels combustibles fòssils parades. La industria petroquímica aturada també. No més producció de plàstics. Stop al reciclatge de plàstics. Stop als camions d’escombraries. Stop al reciclatge. Stop al consum.
Els jugadors de futbol no poden viatjar. La gent no arriba als camps de futbol. Es paren les lligues. Les televisions no emeten els partits. Les televisions no tenen energia per emetre els programes. La gent no té energia per encendre els televisors. Les rotatives dels diaris s’aturen. Els periodistes no escriuen noticies en els seus ordinadors parats. Els periodistes no fan trucades en uns aparells telefònics muts.
Ressonàncies Magnètiques, TACs i radiografies no es poden fer. Les urgències saturades i plenes de metges amb gana. No es pot operar a les fosques. Cap a casa.
La policia té problemes de mobilitat. Els bombers també. Els bombers no poden apagar l’incendi, no tenen aigua. El bombeig d’aigua des de rius llunyans s’atura. Les plantes dessaladores aturades. No tenim aigua potable.
Els pesquers amarrats sense fuel. Les granges de baques lleteres amb milers de litres de llet que ningú passa a recollir. Els tractors parats sense res que els mogui. El blat és madur al camp. Fan falta braços per recollir el blat.
Sense combustible barat els avions deixaran de volar i els treballadors de les companyies aèries i aeroports es quedaran al carrer. Sense viatges de turisme les agencies de viatges tancaran. La Barcelona del turisme i plena d’hotels es quedarà sense treball. Els conductors d’autobusos no tindran que posar al dipòsit vuit de gasoil. Els milers de conductors que van a la feina en cotxe hauran d’anar caminant a la feina o la perdran. Els treballadors de les benzineres al carrer. Els mecànics i venedors de cotxes adéu-siau. Els milers de camioners que mouen mercaderies hauran d’aparcar les seves màquines. Els bars de carretera. Les prestatgeries dels supermercats es quedaran sense mercaderies per vendre, les caixeres i reposador cap a casa. Els centres de logística allunyats dels centres de producció tancats.
Les empreses sense l’energia produïda pels combustibles fòssils parades. La industria petroquímica aturada també. No més producció de plàstics. Stop al reciclatge de plàstics. Stop als camions d’escombraries. Stop al reciclatge. Stop al consum.
Els jugadors de futbol no poden viatjar. La gent no arriba als camps de futbol. Es paren les lligues. Les televisions no emeten els partits. Les televisions no tenen energia per emetre els programes. La gent no té energia per encendre els televisors. Les rotatives dels diaris s’aturen. Els periodistes no escriuen noticies en els seus ordinadors parats. Els periodistes no fan trucades en uns aparells telefònics muts.
Ressonàncies Magnètiques, TACs i radiografies no es poden fer. Les urgències saturades i plenes de metges amb gana. No es pot operar a les fosques. Cap a casa.
La policia té problemes de mobilitat. Els bombers també. Els bombers no poden apagar l’incendi, no tenen aigua. El bombeig d’aigua des de rius llunyans s’atura. Les plantes dessaladores aturades. No tenim aigua potable.
Els pesquers amarrats sense fuel. Les granges de baques lleteres amb milers de litres de llet que ningú passa a recollir. Els tractors parats sense res que els mogui. El blat és madur al camp. Fan falta braços per recollir el blat.
Jo i 3.461.100 treballadors en actiu hem trobat feina recollint blat.
diumenge, 6 de maig del 2007
CRASH LENT O CRASH RÀPID
Perquè li diuen crisi quan en realitat és el pic del petroli? Si el Crash acaba venint poc a poc la gran majoria de nosaltres no ens assabentarem de les causes reals. I això seria el millor que podria passar. Tant de bo la crisi provocada per l’imminent pic del petroli provoqui una crisi que duri un bon grapat d’anys i que ajudi a desfer pausadament la societat industrial.
No serien fàcils, posem, 10 anys de crisi. 10 anys que es convertirien en 20, 50 i 100. Una crisi sostinguda ens ajudaria a ajuntar l’oferta i la demanda de cru. Si cada vegada existís menys cru al mercat, doncs cada cop consumiríem menys.
El problema d’aquesta solució és que en les economies occidentals això és una recessió acompanyada de deflació. I als manuals d’economia aquestes dugues paraules són sinònim del diable.
Quin govern, economista o Solbes de torn sortirà a la palestra i li dirà a la gent que tranquil•la, que no passa res, que és perfecte viure amb menys comoditats avui que ahir. Adéu al segon cotxe, adéu a les vacances a l’estranger, adéu a l’aire condicionat a l’estiu, adéu als ascensors, adéu al fast food i els plats precuinats, adéu als rentavaixelles, adéu a les prestatgeries plenes del Caprabo, adéu a la feina, adéu, adéu, adéu....
Algú coneix un polític disposat a dir-li tot això als seus votants? La solució, doncs, serà una gran trompada. Ningú farà res, perquè ningú té una solució explicable i acceptable per la població.
El que acabarà passant és que continuarem cremant el petroli (84 milions de barrils al dia), l’economia continuarà creixent a ritmes impossibles i els polítics continuaran explicant el problema a la gent.
Un matí no ens despertarem per anar a treballar, perquè el despertador elèctric no funcionarà... ja no arriba electricitat a casa. Aquell dia tota la societat industrial s’enfonsarà. Aquell dia demanarem explicacions als polítics. Voldrem saber perquè no ens van dir una cosa que ens hauríem negat a acceptar.
Aquell dia tot seran corredisses... i no deixarem de córrer.
No serien fàcils, posem, 10 anys de crisi. 10 anys que es convertirien en 20, 50 i 100. Una crisi sostinguda ens ajudaria a ajuntar l’oferta i la demanda de cru. Si cada vegada existís menys cru al mercat, doncs cada cop consumiríem menys.
El problema d’aquesta solució és que en les economies occidentals això és una recessió acompanyada de deflació. I als manuals d’economia aquestes dugues paraules són sinònim del diable.
Quin govern, economista o Solbes de torn sortirà a la palestra i li dirà a la gent que tranquil•la, que no passa res, que és perfecte viure amb menys comoditats avui que ahir. Adéu al segon cotxe, adéu a les vacances a l’estranger, adéu a l’aire condicionat a l’estiu, adéu als ascensors, adéu al fast food i els plats precuinats, adéu als rentavaixelles, adéu a les prestatgeries plenes del Caprabo, adéu a la feina, adéu, adéu, adéu....
Algú coneix un polític disposat a dir-li tot això als seus votants? La solució, doncs, serà una gran trompada. Ningú farà res, perquè ningú té una solució explicable i acceptable per la població.
El que acabarà passant és que continuarem cremant el petroli (84 milions de barrils al dia), l’economia continuarà creixent a ritmes impossibles i els polítics continuaran explicant el problema a la gent.
Un matí no ens despertarem per anar a treballar, perquè el despertador elèctric no funcionarà... ja no arriba electricitat a casa. Aquell dia tota la societat industrial s’enfonsarà. Aquell dia demanarem explicacions als polítics. Voldrem saber perquè no ens van dir una cosa que ens hauríem negat a acceptar.
Aquell dia tot seran corredisses... i no deixarem de córrer.
dissabte, 5 de maig del 2007
PETROLI I CRASH
El preu del petroli s'ha multiplicat per més de 2 en els últims anys. Les causes que a tots ens expliquen són convincents per a la majoria: la guerra a l'Iraq, Al-Qaeda, els xinesos estan entrant al mercat mundial, l'Índia el mateix, ... Les males llengües diuen que les baixades dels últims mesos són per pressionar als països rebels (Iran, Veneçuela), i quan algú posa un tap quan el treu encara surt l'aigua amb més pressió. Qui sap... Certament cada cop hi ha menys petroli i cada cop volem més. El pic del petroli està molt aprop. Quan arribi a la gran majoria ens agafarà per sorpresa, espero estar preparat.
Segurament fa molts anys que el petroli ens avisa que alguna cosa no va bé, petites o grans crisis. Quan els historiadors del futur estudiïn aquesta, la nostra, Era de l'Hidrocarbur segurament marcaran com a punts que anunciaven la crisi coses que van passar al principi de l'era. Potser el mateix crack del 29 va ser el primer avis, qui sap...
És evident que la crisi del petroli del 1973 és un avis a nivell mundial del que pot passar si ens quedem sense petroli uns quants dies. La crisi argentina que va desembocar en el corralito decretat el desembre de 2001 és un exemple local de com pot ser la crisi financera si les economies mundials se saturen per la falta de petroli. A nivell mundial el corralito seria el sinònim de la fi del nostre temps.
Si un viu al primer món i té una feina fixa segurament els problemes del pic del petroli encara no l'afecten. Però no pensaran el mateix les famílies mexicanes que ara paguen més cara la truita de blat de moro, perquè el blat de moro americà ara s'utilitza per fer biocombustibles. Tampoc poden pensar que tot és perfecte les famílies que treballen (o treballaven) a la SEAT o empreses subministradores i que veuen com poc a poc la industria comença a desinflar-se.
Evidentment els africans més pobres del planeta no notaran el pic del petroli de la mateixa manera que els ostentosos nord-americans. Als primers potser els beneficiarà, els segons ho passaran molt malament.
Estic segur que un dia ens aixecarem i l'efecte dominó haurà començat i ja no podrem ni tan sols córrer. Tot s'aturarà. El que és quasi impossible de predir és quan i com. Un dia molt fred d'hivern, perquè gastem molta energia per les calefaccions? Un dia d'estiu (tot sol passar a l'agost) de molta calor amb tots els aires acondicionats encesos?
El dia que la roda que fà que milions de calories envasades arribin als súpers i als hípers i que milions de catalans puguin menjar es pari, aquell dia, tindrem 7 milions de persones per alimentar i la terra per alimentar a no més d’1 o 2 milions. Això si no hem fet cases primer.
Segurament fa molts anys que el petroli ens avisa que alguna cosa no va bé, petites o grans crisis. Quan els historiadors del futur estudiïn aquesta, la nostra, Era de l'Hidrocarbur segurament marcaran com a punts que anunciaven la crisi coses que van passar al principi de l'era. Potser el mateix crack del 29 va ser el primer avis, qui sap...
És evident que la crisi del petroli del 1973 és un avis a nivell mundial del que pot passar si ens quedem sense petroli uns quants dies. La crisi argentina que va desembocar en el corralito decretat el desembre de 2001 és un exemple local de com pot ser la crisi financera si les economies mundials se saturen per la falta de petroli. A nivell mundial el corralito seria el sinònim de la fi del nostre temps.
Si un viu al primer món i té una feina fixa segurament els problemes del pic del petroli encara no l'afecten. Però no pensaran el mateix les famílies mexicanes que ara paguen més cara la truita de blat de moro, perquè el blat de moro americà ara s'utilitza per fer biocombustibles. Tampoc poden pensar que tot és perfecte les famílies que treballen (o treballaven) a la SEAT o empreses subministradores i que veuen com poc a poc la industria comença a desinflar-se.
Evidentment els africans més pobres del planeta no notaran el pic del petroli de la mateixa manera que els ostentosos nord-americans. Als primers potser els beneficiarà, els segons ho passaran molt malament.
Estic segur que un dia ens aixecarem i l'efecte dominó haurà començat i ja no podrem ni tan sols córrer. Tot s'aturarà. El que és quasi impossible de predir és quan i com. Un dia molt fred d'hivern, perquè gastem molta energia per les calefaccions? Un dia d'estiu (tot sol passar a l'agost) de molta calor amb tots els aires acondicionats encesos?
El dia que la roda que fà que milions de calories envasades arribin als súpers i als hípers i que milions de catalans puguin menjar es pari, aquell dia, tindrem 7 milions de persones per alimentar i la terra per alimentar a no més d’1 o 2 milions. Això si no hem fet cases primer.
diumenge, 22 d’abril del 2007
PIC I PETROLI
Quan parlem que existeixen energies renovables estem donant per segur que existeixen energies no renovables, o no? Perquè sembla que no hi posem gaire atenció a que hi a un producte no renovable que es l'actual vertebrador de la nostra societat i del nostre moment històric.
Si mirem una gràfica de la evolució de la població mundial ens adonarem que desde la Revolució Industrial la població s'ha multiplicat per 7 arribant ara mateix a quasi 7.000 milions d'habitants.
La Revolució Industrial va significar la substitució de la força humana per la introducció de la força mecànica. Les noves màquines eren mogudes per la màquina de vapor que necessitava carbó per funcionar. Amb els anys i arribats al segle XX el gran protagonista en entrar en escena va ser el petroli i anys més tard el gas natural.
Els humans mengem del que cultivem, durant segles l'únic que aportava energia a les plantes era el Sol através de la fotosíntesi. A partir de la meitat del segle passat el camp va rebre la seva pròpia revolució industrial: mecanització, pesticides, adobs, plantes híbrides i finalment plantes transgèniques.
Queda clar que l' evolució demogràfica i industrial mundial van lligades al consum de carbó, petroli i gas natural, o dit d'una altra manera, d'aquelles energies que no són renovables i que un dia o un altre deixaran d'existir. De fet el petroli mai s'acabarà però si deixarà de ser barat.
El petroli i el gas natural per a la nostra societat es quelcom més que energia. De les no renovables es fa pràcticament tot. Les joguines dels nens, l'hule del càmping, les botes d'aigua, les cadires de plàstic, els paraigües, els electrodomèstics, el cotxet del nadó, algunes medecines, els embasos dels aliments,...
Peró això és només consum material prescindible. El que realment ens ha de preocupar és que de les no renovables treiem fertilitzants i pesticides, l'energia per irrigar i cultivar les terres, l'energia per que funcioni el complicat i grandiós comerç mundial, ja sigui marítim, aeri o terrestre.
Del petroli treiem el que menjem, i cada cop som més persones per alimentar.
Podríem viure sense petroli? Quan deixarà de ser barat?
Si mirem una gràfica de la evolució de la població mundial ens adonarem que desde la Revolució Industrial la població s'ha multiplicat per 7 arribant ara mateix a quasi 7.000 milions d'habitants.
La Revolució Industrial va significar la substitució de la força humana per la introducció de la força mecànica. Les noves màquines eren mogudes per la màquina de vapor que necessitava carbó per funcionar. Amb els anys i arribats al segle XX el gran protagonista en entrar en escena va ser el petroli i anys més tard el gas natural.
Els humans mengem del que cultivem, durant segles l'únic que aportava energia a les plantes era el Sol através de la fotosíntesi. A partir de la meitat del segle passat el camp va rebre la seva pròpia revolució industrial: mecanització, pesticides, adobs, plantes híbrides i finalment plantes transgèniques.
Queda clar que l' evolució demogràfica i industrial mundial van lligades al consum de carbó, petroli i gas natural, o dit d'una altra manera, d'aquelles energies que no són renovables i que un dia o un altre deixaran d'existir. De fet el petroli mai s'acabarà però si deixarà de ser barat.
El petroli i el gas natural per a la nostra societat es quelcom més que energia. De les no renovables es fa pràcticament tot. Les joguines dels nens, l'hule del càmping, les botes d'aigua, les cadires de plàstic, els paraigües, els electrodomèstics, el cotxet del nadó, algunes medecines, els embasos dels aliments,...
Peró això és només consum material prescindible. El que realment ens ha de preocupar és que de les no renovables treiem fertilitzants i pesticides, l'energia per irrigar i cultivar les terres, l'energia per que funcioni el complicat i grandiós comerç mundial, ja sigui marítim, aeri o terrestre.
Del petroli treiem el que menjem, i cada cop som més persones per alimentar.
Podríem viure sense petroli? Quan deixarà de ser barat?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
