Perquè li diuen crisi quan en realitat és el pic del petroli? Si el Crash acaba venint poc a poc la gran majoria de nosaltres no ens assabentarem de les causes reals. I això seria el millor que podria passar. Tant de bo la crisi provocada per l’imminent pic del petroli provoqui una crisi que duri un bon grapat d’anys i que ajudi a desfer pausadament la societat industrial.
No serien fàcils, posem, 10 anys de crisi. 10 anys que es convertirien en 20, 50 i 100. Una crisi sostinguda ens ajudaria a ajuntar l’oferta i la demanda de cru. Si cada vegada existís menys cru al mercat, doncs cada cop consumiríem menys.
El problema d’aquesta solució és que en les economies occidentals això és una recessió acompanyada de deflació. I als manuals d’economia aquestes dugues paraules són sinònim del diable.
Quin govern, economista o Solbes de torn sortirà a la palestra i li dirà a la gent que tranquil•la, que no passa res, que és perfecte viure amb menys comoditats avui que ahir. Adéu al segon cotxe, adéu a les vacances a l’estranger, adéu a l’aire condicionat a l’estiu, adéu als ascensors, adéu al fast food i els plats precuinats, adéu als rentavaixelles, adéu a les prestatgeries plenes del Caprabo, adéu a la feina, adéu, adéu, adéu....
Algú coneix un polític disposat a dir-li tot això als seus votants? La solució, doncs, serà una gran trompada. Ningú farà res, perquè ningú té una solució explicable i acceptable per la població.
El que acabarà passant és que continuarem cremant el petroli (84 milions de barrils al dia), l’economia continuarà creixent a ritmes impossibles i els polítics continuaran explicant el problema a la gent.
Un matí no ens despertarem per anar a treballar, perquè el despertador elèctric no funcionarà... ja no arriba electricitat a casa. Aquell dia tota la societat industrial s’enfonsarà. Aquell dia demanarem explicacions als polítics. Voldrem saber perquè no ens van dir una cosa que ens hauríem negat a acceptar.
Aquell dia tot seran corredisses... i no deixarem de córrer.
No serien fàcils, posem, 10 anys de crisi. 10 anys que es convertirien en 20, 50 i 100. Una crisi sostinguda ens ajudaria a ajuntar l’oferta i la demanda de cru. Si cada vegada existís menys cru al mercat, doncs cada cop consumiríem menys.
El problema d’aquesta solució és que en les economies occidentals això és una recessió acompanyada de deflació. I als manuals d’economia aquestes dugues paraules són sinònim del diable.
Quin govern, economista o Solbes de torn sortirà a la palestra i li dirà a la gent que tranquil•la, que no passa res, que és perfecte viure amb menys comoditats avui que ahir. Adéu al segon cotxe, adéu a les vacances a l’estranger, adéu a l’aire condicionat a l’estiu, adéu als ascensors, adéu al fast food i els plats precuinats, adéu als rentavaixelles, adéu a les prestatgeries plenes del Caprabo, adéu a la feina, adéu, adéu, adéu....
Algú coneix un polític disposat a dir-li tot això als seus votants? La solució, doncs, serà una gran trompada. Ningú farà res, perquè ningú té una solució explicable i acceptable per la població.
El que acabarà passant és que continuarem cremant el petroli (84 milions de barrils al dia), l’economia continuarà creixent a ritmes impossibles i els polítics continuaran explicant el problema a la gent.
Un matí no ens despertarem per anar a treballar, perquè el despertador elèctric no funcionarà... ja no arriba electricitat a casa. Aquell dia tota la societat industrial s’enfonsarà. Aquell dia demanarem explicacions als polítics. Voldrem saber perquè no ens van dir una cosa que ens hauríem negat a acceptar.
Aquell dia tot seran corredisses... i no deixarem de córrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada